Cada dia estem envoltats de gent. Quan sortim al carrer, quan agafem el bus, al bar, a la universitat, a la biblioteca... entre tota aquesta gent hi ha desconeguts, companys, amics i familiars. Aquells amb els que comvivim més són els nostres amics i la nostra familia, i són els que més estimem. La família és la cosa més valuosa que pot tenir una persona. Els amics... els amics són també molt importants perquè una persona sense amics no pot tenir una vida plena.
Però qui són realment els nostres amics?
Els nostres amics no són aquelles persones amb les que passem molt de temps, amb les que riem o anem de festa, perquè sovint aquestes persones en les que creus no són el que semblen. Els amics són quells que et fan sentir bé amb tú mateix, aquelles persones que quan ho necessites estan al teu costat són incondicionals i realment pensen en el teu bé. No té més amics aquell que pot omplir una sala de col·legues, sinó aquella persona que sempre te algú que vetlli per ell.
S’ha d’anar amb compte perquè el món està ple de gent hipòcrita i falsa que poden semblar amics però no ho son...i un dia o altre t’acaben traïnt, perquè en relitat només es preocupen d’ells mateixos.
S’ha de vigilar perquè no és or tot el que llueix...
domingo, 3 de junio de 2007
lunes, 28 de mayo de 2007
Primera exposició oral a la universitat!
ELS GASOS NOBLES
Avui dilluns de maig de 2007, he fet la meva primera exposició oral a la universitat i la veritat m’ha agradat més del que em pensava…
Ha estat un treball en grup, i tot i que em tingut alguns problemes... crec que em fet una molt bona feina.
L’exposició parlava dels gasos: propietats, aplicacions, compostos, curiositats...
La part del treball (i l’exposició) que jo he tractat han estat els compostos i m’ha semblant un tema molt interessant. Us en parlaré una mica, perquè aprengueu una mica més sobre aquest grup d’elements tan especials.
Els gasos nobles reben aquest nom per la seva escassa tendència a reaccionar.
Fins el 1962 es creia que els gasos nobles eren elements totalment inerts però actualment sabem que això no és així.
Els gasos nobles són els elements més estables de la taula periòdica, gràcies a la seva configuració electrònica que compleix la regla de l’octet (8 electrons a la capa de valència). Però tot i que són molt estables alguns són capaços de reaccionar.
El grau de reactivitat d’aquests elements depèn de la força que el nucli de l’àtom faci sobre els electrons de la darrera cap. Com més capes electròniques hi hagi entre l’exterior i el centre de l’àtom més dèbil serà l’atracció, i per tant més fàcil extreure electrons. Això vol dir que els gasos nobles més complicats i pesats són els més reactius.
Segons el criteri d’augment de la reactivitat esmentat abans, el radó hauria de ser l’element més reactiu, però no és així ja que presenta isòtops radioactius que fan que el seu tractament sigui molt complicat. El més reactiu és el xenó.
Els electrons més externs del xenó estan força allunyats del nucli, davant d’elements molt electronegatius són cedits per formar compostos. El xenó forma compostos estables (fins hi tot a temperatura ambient) amb el fluor (element més electronegatiu de la taula periòdica) i l’oxigen.
Per contra els elements més petits són els més inerts i estranyament formen compostos es tracta de l’argó, el neó i l’heli. Si s’arriben a formar compostos són inestables i amb temps de vida molt curt.
Avui dilluns de maig de 2007, he fet la meva primera exposició oral a la universitat i la veritat m’ha agradat més del que em pensava…
Ha estat un treball en grup, i tot i que em tingut alguns problemes... crec que em fet una molt bona feina.
L’exposició parlava dels gasos: propietats, aplicacions, compostos, curiositats...
La part del treball (i l’exposició) que jo he tractat han estat els compostos i m’ha semblant un tema molt interessant. Us en parlaré una mica, perquè aprengueu una mica més sobre aquest grup d’elements tan especials.
Els gasos nobles reben aquest nom per la seva escassa tendència a reaccionar.
Fins el 1962 es creia que els gasos nobles eren elements totalment inerts però actualment sabem que això no és així.
Els gasos nobles són els elements més estables de la taula periòdica, gràcies a la seva configuració electrònica que compleix la regla de l’octet (8 electrons a la capa de valència). Però tot i que són molt estables alguns són capaços de reaccionar.
El grau de reactivitat d’aquests elements depèn de la força que el nucli de l’àtom faci sobre els electrons de la darrera cap. Com més capes electròniques hi hagi entre l’exterior i el centre de l’àtom més dèbil serà l’atracció, i per tant més fàcil extreure electrons. Això vol dir que els gasos nobles més complicats i pesats són els més reactius.
Segons el criteri d’augment de la reactivitat esmentat abans, el radó hauria de ser l’element més reactiu, però no és així ja que presenta isòtops radioactius que fan que el seu tractament sigui molt complicat. El més reactiu és el xenó.
Els electrons més externs del xenó estan força allunyats del nucli, davant d’elements molt electronegatius són cedits per formar compostos. El xenó forma compostos estables (fins hi tot a temperatura ambient) amb el fluor (element més electronegatiu de la taula periòdica) i l’oxigen.
Per contra els elements més petits són els més inerts i estranyament formen compostos es tracta de l’argó, el neó i l’heli. Si s’arriben a formar compostos són inestables i amb temps de vida molt curt.
martes, 22 de mayo de 2007
Estudiants o superherois?
La veritat es que cada dia que passa em convenço més de que aquest sistema d’estudi que ens han imposat als alumnes de primer de química no porta enlloc. La propera setmana tenim programats cinc exàmens i alguns treballs, això ens provocarà, sens dubte, un gran esgotament; i quan arribi el cap de setmana, el nostre període de descans... NO! NO DESCANSAREM! Per què? Doncs, perquè la setmana vinent comencen els EXÀMENS FINALS! Haurem de fer 7 exàmens sobre el temari treballat durant tot el quadrimestre, i tots en 15 dies.
I la pregunta que me faig cada matí quan m’aixeco és: de on suposa que hem de treure la moral i l’energia per superar-ho amb èxit? Sincerament crec que és pràcticament impossible. El fracàs estarà molt present aquest mes de juny.
Penso que el dissenyador d’aquest pla d’estudi s’hauria de replantejar la situació i no només buscar un “superplaning” d’estudis on es treballi moltíssim i s’entrenin superalumnes, sinó buscar una manera que permeti als estudiants treballar a un bon ritme però a la vegada que els permeti aprendre bé i amb ganes, perquè si s’intenta fer més del compte s’acaba per no fer res i s’aconsegueix que els estudiants se’n cansin i es rendeixin i d’alumnes de química no en sobren...
No arribarà molt lluny la meva veu, i de poc ens serviran als meus companys de classe i a mi les nostres reivindicacions, però espero que en un futur tot això trobi solucions...
I la pregunta que me faig cada matí quan m’aixeco és: de on suposa que hem de treure la moral i l’energia per superar-ho amb èxit? Sincerament crec que és pràcticament impossible. El fracàs estarà molt present aquest mes de juny.
Penso que el dissenyador d’aquest pla d’estudi s’hauria de replantejar la situació i no només buscar un “superplaning” d’estudis on es treballi moltíssim i s’entrenin superalumnes, sinó buscar una manera que permeti als estudiants treballar a un bon ritme però a la vegada que els permeti aprendre bé i amb ganes, perquè si s’intenta fer més del compte s’acaba per no fer res i s’aconsegueix que els estudiants se’n cansin i es rendeixin i d’alumnes de química no en sobren...
No arribarà molt lluny la meva veu, i de poc ens serviran als meus companys de classe i a mi les nostres reivindicacions, però espero que en un futur tot això trobi solucions...
sábado, 21 de abril de 2007
Adreçes I.P
Una adreça I.P és un número que identifica un dispositiu (en aquest cas un ordinador) dintre d'una xarxa que utilitzi el protocol I.P.
Cada dia quan ens conectem a internet desde casa utilitzem una adreça I.P. Aquesta adreça pot canviar quan ens reconectem,i a questa assignació I.P se la coneix com a direcció I.P dinàmica. Els llocs d'internet que estan permanentment conectats, generalment utilitzen adreça I.P fixa, és a dir no canvia amb el temps. Els servidors de correu, DNS, FTP públics, i servidors de pàgines web han de conectar amb una adreça I.P fixa, ja que d'aquesta manera es permet la seva localització a la xarxa.
Per internet. els ordinadors es conecten entre ells mitjançant les seves adreçes I.P. Però a nosaltres, els usuaris, utilitzem una notació més fàcil de recordar, aquesta notació es coneix com a DNS (Domain Name System).
Cada dia quan ens conectem a internet desde casa utilitzem una adreça I.P. Aquesta adreça pot canviar quan ens reconectem,i a questa assignació I.P se la coneix com a direcció I.P dinàmica. Els llocs d'internet que estan permanentment conectats, generalment utilitzen adreça I.P fixa, és a dir no canvia amb el temps. Els servidors de correu, DNS, FTP públics, i servidors de pàgines web han de conectar amb una adreça I.P fixa, ja que d'aquesta manera es permet la seva localització a la xarxa.
Per internet. els ordinadors es conecten entre ells mitjançant les seves adreçes I.P. Però a nosaltres, els usuaris, utilitzem una notació més fàcil de recordar, aquesta notació es coneix com a DNS (Domain Name System).
domingo, 15 de abril de 2007
"L'efecte papallona"
Durant la setmana santa he vist una pel·lícula que es titula "El efecto mariposa", em va semblar una pel·licula força interesant, però curiosament el que més em va cridar l'atenció va ser el títol de la pel·lícula, així que vaig decidir buscar el significat d'aquest títol.
Durant el 1960 el científic Edward Lorenz va estudiar el comportament de l'atmosfera, i va intentar trobar equacions que permetessin, a partir de variables sencilles, descriure el moviment de grans masses d'aire, és a dir fer prediccions climatològiques. Finalment va ajustar el model a tres variables que expresaven com canviava el temps al llarg de la velocitat, el temps, y la temperatura de l'aire. El model es va basar en tres equacions simples que es coneixen actualment com el model Lorenz.
Però Lorenz va rebre una gran sorpresa quan a observar que petites diferències en les dades inicials ( coses tan simples com utilitzar 3 0 6 decimals) provocaven grans diferències en les prediccions del model. De tal manera que qualsevol perturbació, o error en les condicions inicials pot tenir una gran influència sobre el resultat final. Per tant era molt difícil fer prediccions climatológiques a llarg termini. Les dades empíriques que proporcionen les estacions metereològiques tenen errors inevitables.
Lorenz va intentar explicar aquesta idea mitjançant un exemple hipotètic. Imaginant-se que un meteoròleg que hagués aconseguit fer una prediccó molt exacta del comportament de la atmosfera mitjançant càlculs i dades molt precises, podria trobar-se en una preddició totalment equivocada per no haver tingut en compte l'aleteig d'una papallona a l'eltre banda del planeta.
D'aquí va sorgir el nom de efecte papallona.
Per tant l'expressió "efecte papallona", fa referència a la amplificació de errors que poden sorgir en el comportament de un sistema complex. En definitiva, l'efecte papallona és una de les característiques del comportament d'un sistema caòtic, en el que les variables canvien de forma complexa i errònia, fent impossible fer prediccions més enllà d'un determinat punt, que reb el nom d'horitzó de prediccions.
Durant el 1960 el científic Edward Lorenz va estudiar el comportament de l'atmosfera, i va intentar trobar equacions que permetessin, a partir de variables sencilles, descriure el moviment de grans masses d'aire, és a dir fer prediccions climatològiques. Finalment va ajustar el model a tres variables que expresaven com canviava el temps al llarg de la velocitat, el temps, y la temperatura de l'aire. El model es va basar en tres equacions simples que es coneixen actualment com el model Lorenz.
Però Lorenz va rebre una gran sorpresa quan a observar que petites diferències en les dades inicials ( coses tan simples com utilitzar 3 0 6 decimals) provocaven grans diferències en les prediccions del model. De tal manera que qualsevol perturbació, o error en les condicions inicials pot tenir una gran influència sobre el resultat final. Per tant era molt difícil fer prediccions climatológiques a llarg termini. Les dades empíriques que proporcionen les estacions metereològiques tenen errors inevitables.
Lorenz va intentar explicar aquesta idea mitjançant un exemple hipotètic. Imaginant-se que un meteoròleg que hagués aconseguit fer una prediccó molt exacta del comportament de la atmosfera mitjançant càlculs i dades molt precises, podria trobar-se en una preddició totalment equivocada per no haver tingut en compte l'aleteig d'una papallona a l'eltre banda del planeta.
D'aquí va sorgir el nom de efecte papallona.
Per tant l'expressió "efecte papallona", fa referència a la amplificació de errors que poden sorgir en el comportament de un sistema complex. En definitiva, l'efecte papallona és una de les característiques del comportament d'un sistema caòtic, en el que les variables canvien de forma complexa i errònia, fent impossible fer prediccions més enllà d'un determinat punt, que reb el nom d'horitzó de prediccions.
sábado, 31 de marzo de 2007
Setmana Santa, vacances?
La propera setmana els universitaris, i els estudiants en general, tenen vacances; i dic tenen perquè crec que els meus companys de classe i jo, de vacances no en farem gaires.
Sí, es cert que la propera setmana no hem d’anar a classe però haurem de dedicar molt de temps a fer una pila de feina que tenim per enllestir, treballs, preparar parcials…
I molta gent deu pensar: Però els universitaris no són aquells que viuen tan bé i que només fan uns examens a final de curs i a viure la vida!?
Doncs, ara que ja sóc una universitària puc contestar: NO!
Sí, vivim bé, tot depen de amb qui ens comparem; però tenim moltíssima feina, hem de passar temporades dures, i aguantar un ritme de vida que crec que qualsevol no pot superar, per això recomano a tota la gent que pensa que anar a la universitat és una festa, que vingui a fer química una temporadeta, aviam que diu després.
Però tot i que anar a la universitat sigui, avegades, una mica dur, també haig de dir que és una de les millors experiències de la meva vida. L’ambient que es respira quan entres a les facultats, la gent que coneixes, tantes opinions… és molt enriquidor i segons el meu parer mereix la pena una mica de sacrifici.
Qüimiks que vagin molt bé les "vacances"!!!
Sí, es cert que la propera setmana no hem d’anar a classe però haurem de dedicar molt de temps a fer una pila de feina que tenim per enllestir, treballs, preparar parcials…
I molta gent deu pensar: Però els universitaris no són aquells que viuen tan bé i que només fan uns examens a final de curs i a viure la vida!?
Doncs, ara que ja sóc una universitària puc contestar: NO!
Sí, vivim bé, tot depen de amb qui ens comparem; però tenim moltíssima feina, hem de passar temporades dures, i aguantar un ritme de vida que crec que qualsevol no pot superar, per això recomano a tota la gent que pensa que anar a la universitat és una festa, que vingui a fer química una temporadeta, aviam que diu després.
Però tot i que anar a la universitat sigui, avegades, una mica dur, també haig de dir que és una de les millors experiències de la meva vida. L’ambient que es respira quan entres a les facultats, la gent que coneixes, tantes opinions… és molt enriquidor i segons el meu parer mereix la pena una mica de sacrifici.
Qüimiks que vagin molt bé les "vacances"!!!
jueves, 1 de marzo de 2007
¿Es possible fer cremar sucre?
Probem-ho!
Per tal de que puguis realitzar aquest senzill experiment cassolà, et caldrà:
- Un terròs de sucre.
- Una collereta ( una que no t'estimis gaire, pel que li pugui passar)
- Un encenedor.
- I un cigarret, consumit ( però no cal que te'l fumis tu!).
Agafa el terròs de sucre i acosta-li una flama. Què passa?
Com podras observar el sucre no crema. El que passa es que el compost arriba al seu punt de fussió , abans de que pugui começar a cremar, i es forma una massa, però res de flames.
El que has de fer perquè el sucre cremi, és impregnar la superfície del terròs ( un de nou perquè l'altre quedarà inutilitzable) amb una mica de cendra del cigarret i torna a acostar-li la flama. Podràs veure com el terròs comença a cremar deseguida i manté la flama (petita, però una flama).
Com podem explicar això?¿?¿
La cendra del cigarret en posar-se en contacte amb el sucre es comporta com un catalitzador i fa que la temperatura necessària per a que començi la reacció de combustió amb l'oxigen de l'aire sigui mes petita. Així s'aconsegueix que el sucre començi a cremar a una temperatura inferior a la que comença a fondre's.
Per tal de que puguis realitzar aquest senzill experiment cassolà, et caldrà:
- Un terròs de sucre.
- Una collereta ( una que no t'estimis gaire, pel que li pugui passar)
- Un encenedor.
- I un cigarret, consumit ( però no cal que te'l fumis tu!).
Agafa el terròs de sucre i acosta-li una flama. Què passa?
Com podras observar el sucre no crema. El que passa es que el compost arriba al seu punt de fussió , abans de que pugui começar a cremar, i es forma una massa, però res de flames.
El que has de fer perquè el sucre cremi, és impregnar la superfície del terròs ( un de nou perquè l'altre quedarà inutilitzable) amb una mica de cendra del cigarret i torna a acostar-li la flama. Podràs veure com el terròs comença a cremar deseguida i manté la flama (petita, però una flama).
Com podem explicar això?¿?¿
La cendra del cigarret en posar-se en contacte amb el sucre es comporta com un catalitzador i fa que la temperatura necessària per a que començi la reacció de combustió amb l'oxigen de l'aire sigui mes petita. Així s'aconsegueix que el sucre començi a cremar a una temperatura inferior a la que comença a fondre's.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
